Al llarg de la nostra història la por ha forjat grans imperis. Els egipcis vivien amb la por de quan morien, el déu Ammit devoraria els seus cors per no haver fet allò que se’ls hi encomanava. O a l’antiga Roma, on els plebeus tenien pànic al càstig si no pagaven a temps els imposts que l’administració imperial imposava. Igualment que a la cultura cristiana, on els creients no actuen de segons quina manera per temor a ser jutjats pels seus.
El que està comprovat és que el nivell de por condiciona la nostra existència i les nostres accions sent aquesta una aliada, encara avui en dia, del poder. Les masses són vulnerables a la por i una bona manera de controlar-les és augmentar aquest sentiment de forma col·lectiva. Donar arguments, racionalitzar-la, és la forma més efectiva de fer calar dins la societat una conducta concreta. Una vegada s’ha instaurada, els mitjans de comunicació, i la pròpia societat, faran que s’escampi ràpidament.
La crisi del Coronavirus ha deixat entreveure les inquietuds de la nostra civilització moderna envers una situació d’emergència sanitària. Al igual que la Covid19, les emocions són comuns en tot el món, però no tothom la vivim de la mateixa manera. Fins ara, teníem controlada la por a les nostres cases, confinada. Ara hem passat a una fase de “desescalada”, hem obert la porta a una realitat diferent de quan ens vàrem tancar, i ara infinitats de sentiments ens envaeixen sense poder controlar-los. La ciutadania està experimentant diferents tipus de temors. Uns passen pena de contagiar-se. Aquests es protegeixen amb mascaretes, guants, es desinfecten repetidament a ells i als seus. Altres compleixen les restriccions religiosament per por a una sanció. En la mateixa línia estan els que per moralitat, perquè és el que s’ha de fer, no es boten cap norma i fins i tot incriminen amb mirada acusadora a qualsevol persona que fa allò que ells consideren incorrecte. Llavors hi ha els que no tenen res a perdre i l’única preocupació que tenen és la de rebaixar la seva homenia o quedar com un covard davant del seu grup d’iguals. En canvi, n’hi ha que no tenen por a res d’això, sinó pànic a no poder cobrir les necessitats bàsiques dels seus, que és el que els hi lleva la son de veritat.
I que dir dels que surten de forma furtiva perquè tremolen davant la soledat o a poder perdre aquesta falsa llibertat. Finalment, n’hi ha qui veu la situació des d’una òptica crítica i d’incertesa. Evidentment això va de fases. Jo personalment he passat per totes i a vegades s’entremesclen al meu cap. Ara estic en una fase d’incertesa. El que vertaderament m’inquieta és que tot torni a ser com abans de la hibernació. Preocupació a que els carrers tornin ser intransitables i irrespirables pel fum dels cotxes; al ritme frenètic que per moments no ens deixa reflexionar; pànic al consumisme capitalista; por a que la solidaritat veïnal fos un miratge i tornem a l’individualisme narcisista.
Una societat madura hauria de fer una reflexió en profunditat de com un minúscul ésser anomenat coronavirus pot capgirar tot el món. La resposta és clara, vivim hostatges d’un sistema econòmic globalitzat que està intercomunicat, i no per bé, sinó que ens limita i ens té agafats de mans i peus.
Un engranatge que no entén de respecte pels drets socials i la protecció del nostre ecosistema. Només entén de lideratges, generalment carregats de testosterona, i poders fàctics que només volen acumular riquesa sense repartir més que les despeses. Fins i tot en una situació com aquesta n’hi haurà que faran negoci i s’inflaran les butxaques. Això sí que és terrorífic. La por es traïdora, ens fa sentir insegurs i ens bloqueja. No podem seguir temorosos. Haurem d’empoderar-nos per aprofitar aquesta conjuntura per canviar aspectes que ja fa estona que són insostenibles. Organitzar-nos per combatre aquest virus que nosaltres propagam, perquè per ventura el virus real de la era moderna no és la Covid19, sinó la societat de consum avalada pel capitalisme.
En conclusió, transformem la societat amb una mirada global. Actuant localment. Aquesta és la manera de combatre la por. Estar units en les nostres diferències i particularitats que ens identifiquen com a humans. Valorant i sospesant quins són realment els impulsos que ens ajuden a viure com a persones individuals que interactuen en societat. La vida és assumir riscos però sempre
amb responsabilitat, comptant amb la companyonia dels nostres, la cooperació i l’ajuda mútua dels altres.
Vanesa Sierra Diaz